L’esperit dels N’Gai N’Gai no s’ha mort mai. Per si algú no ho sap, aquesta banda va irrompre en el panorama musical català a la segona meitat dels vuitanta i va tocar el cel, en convertint-se en un dels primers grups de pop en la nostra llengua que trobava un forat a les emissores de ràdio. Ells eren un reflex de les modes de l’època, l’elegància glam i els new romantic, però amb un caràcter genuí que els feia electritzants i divertits.
La seva feina no va ser fàcil. Treballar en català en el món del rock en els anys vuitanta era ciència-ficció només apta per a escèptics, i el que van sembrar els N’Gai N’Gai i altres pioners de l’època va esclatar amb la generació dels noranta, la dels Sopa, Pets i companyia. És cert que aquests van arribar més lluny, però els del Maresme van obrir el camí.
En els anys de crisi del rock català, els N’Gai N’Gai van tornar a la tomba. Però no per morir. Encara que no editaven discos, el públic fidel els mantenia vius, i amb el temps van tornar a protagonitzar aparicions puntuals al Maresme, que es van multiplicar en els últims cinc anys.
El retorn definitiu dels del més enllà ha estat amb “Revenant”, el seu primer disc al segle XXI. I només cal escoltar-lo per adonar-se que no és obra de l’oportunisme pel bon moment que passa l’escena catalana. No sona a Manel, ni a Amics de les Arts, ni a res d’indie-pop ni indie-folk. Clar que tampoc sona a Spandau Ballet ni a Loquillo. Els N’Gai N’Gai han guardat l’ànima dels vuitanta i l’han revestit sense complexes, sense voler casar-se amb cap moda i mantenint l’essència del pop i el rock que han begut. Espontanis, sincers, canyers. Actuals. Amb una dosi d’antics temes revisats, però també amb una dosi de cançons noves que poden provocar addició com “Braç trencat” (bandoler rock?). Una barreja mesurada perquè la gent disfruti de “Revenant” amb el mateix plaer que un vampir gaudeix d’un glopet de sang fresca i madura.
Pep Blay
ampliar